Ye ésta una historia que quería cuntar dende hai tiempu. El retratu d’una “anomalía” que lleva a la xente que me quier y conoz a regalame tou tipu rareces venceyaes a la figura de los “reis magos”. Como’l clásicu agotadísimu de Tournier qu’atoparon por fin nuna llibrería de vieyo de les Canaries, o’l tratáu sobre la restauración de “L’adoración de los magos” de Rembrandt que me lleva, indirectamente, a garrar el filu d’esta historia.
Ye una pena que queden en desusu pallabres tan sonores y suxerentes como ésta.
L’afirmación “llevo tola tarde en casa faciendo confitures” sería más propia de mio güela, o de les sos tíes, a les que-yos impartiera clases de repostería un “confiteru” suizu del que nun recuerdo’l nome, pero que contribuyó a poner al día les recetes y asitiar la “confitería” familiar ente lo más moderno del sieglu recién nacíu.
Será por eso que la pallabra “confitura” suéname a rosquielles d’anís y cocaes tostaes nel fornu, a crema de moka, a bizcochu reina, a tortites con dulce de guinda, a güesinos de santu, pastes de manteca y a confitures nel so significáu estrictu, de mazana y zreza sobre manera. Suéname tamién al olor a café de les mañanes de branu, col mantel de flores y los sombreros de paya, “teje teje teje, taja taja taja”.
Confitures que saben a alcordances y alcordances qu’intensifiquen l’olor de les coses y desvirtúen les pallabres modernes quitándo-yos sabor.
¿Quién s’atreve a dicime, por exemplu, qu’un escaparate de pasteles ye a xenerar la mesma actitú contemplativa qu’un cristal que salvaguarda’l místicu placer d’una confitura?
Y cola prima lleguen tamién los raitanes, qu’añeren nes barbes del prau ensin segar y, de xemes en cuando, xuben a los árboles coles sos pates d’alambre pa dexase grabar.