Y col branu recupero los poemarios que van arrastrándose colos años como una corrigüela.

II
Aquests profunds silencis plens de tu,
aquests silencis clars i vehements
tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;
Aquesta solitud sense després
que compartim fins a esgotarne els sons;
Aquesta quietud que vulnerem
a penes amb els ulls o bé amb les mans
és un projecte i un acompliment
Marta, l’embruix de tu m’ha tant sotmès
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu
Arribarem al cor de l’espiral
ponts a través, sense temor del vent,
mans a través, esperonats pel foc.
Boja com jo, m’escoltes i somrius
Tots els camins son bons per fer camí.

Estimada Marta. Miquel Martí i Pol.

Hai un mes diome mio madre ensin muncho aquel la semiente d’una planta que-y traxeren como regalu d’un viaxe a Madrid. La bolsina na que veníen los granos mercárenla nel Muséu del Prado, y reproducía ún de los cuadros que Monet-y dedicó al so xardín de Giverny.

Un mes dempués, y tres los cambios de tierra, de lluz y de tiestu, alcontréme esta mañana cola inesperada apaición de les primeres flores.

Cuando yera neña, y florecíen en Pión les primeres roses, mio güela celebrábalo con un entusiasmu dignu d’un nacimientu.

Será por esta doble coincidencia féliz de güei de la venida d’estes flores y de la mio primer sobrina, que vuelve a paeceme milagrosa la llegada de flores nueves.